Poesia
Laura López Granell
Luis Alberto de Cuenca
Gemma Gorga
Ana Elena Pena
Francesc Garriga
Postal
Arbres de l'Albereda, aquella font amable
que sona entre les fulles, el carrer de Colom,
el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.
Caminàvem els dos aquell dia d'agost.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d'agraïment
perquè t'havia dit que et volia i m'havies
contestat que em volies. Irromperen de sobte
les trompetes de jazz, el carrer de Russafa
tan divers dels neons en els establiments,
alegre de teatres, de cafès i de vida.
Tu duies un gesmil en una mà;recorde
com el vares tallar mentre et parlava jo.
En arribar a casa, el duies a la boca.
Vicent Andrés Estellés
Julio Rodríguez
Mireia Calafell
José Emilio Pacheco
Pedro Casariego
Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par e en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E, d'altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n'excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d'amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercè no em defensa.
Ausiàs March
Ya no
Ya no será
ya no
no viviremos juntos
no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa
no te tendré de noche
no te besaré al irme
nunca sabrás quién fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber
por qué ni cómo nunca
ni si era de verdad
lo que dijiste que era
ni quién fuiste
ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido
vivir juntos
querernos
esperarnos
estar.
Ya no soy más que yo
para siempre y tú
ya
no serás para mí
más que tú. Ya no estás
en un día futuro
no sabré dónde vives
con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca
como esa noche
nunca.
No volveré a tocarte.
No te veré morir.
Idea Vilariño
Raymond Carver
Gabriel Ferrater
Ara és estiu cada desembre
Ginestà
Acaricio un camp de blat
I un clatell mentre fem mandres
Té els llavis de caramel
Visc amb el sucre pels aires
Mai he vist nas tan bufó
Rep petons quan no s'ho espera
Baixo cap al Canigó
Quan esclata la primavera del meu cor
Si soc al millor lloc del món
Regal dels déus, carta d'amor
Un cor preciós per fer petons
A les mans hi té un tresor
Les moixaines que em fan perdre
El sentit, la gravetat
Tot el temps d'avui al vespre
Tot el temps d'avui al vespre
Fa baixada ventre avall
Al melic faig el trapella
La becaina és als malucs
I el berenar sota l'esquena
I el berenar sota l'esquena
I tanco els ulls i tiro avall
Sento el perfum de la carena
D'un cim preciós, com de l'Olimp
Hi he recolzat llavis i llengua
Si soc al millor lloc del món
Regal dels déus, carta d'amor
Un cor preciós per fer petons
I si de cop et miro als ulls
I m'entravesses fins l'esquena
I em veus les pors dins les costelles
Que es trenquen quan noto el teu pit
Era de dia i ja és de nit
I ara és estiu cada desembre
I ara és estiu cada desembre
Passeig d'aniversari (fragment)
Joan Vinyoli
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.
I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.
El amenazado
Es el amor. Tendré que ocultarme o que huir.
Crecen los muros de su cárcel, como en un sueño atroz.
La hermosa máscara ha cambiado, pero como siempre es la única.
¿De qué me servirán mis talismanes: el ejercicio de las letras, la vaga erudición,
el aprendizaje de las palabras que usó el áspero Norte para cantar sus mares y sus espadas,
la serena amistad, las galerías de la biblioteca, las cosas comunes, los hábitos,
el joven amor de mi madre, la sombra militar de mis muertos, la noche intemporal,
el sabor del sueño?
Estar contigo o no estar contigo es la medida de mi tiempo.
Ya el cántaro se quiebra sobre la fuente, ya el hombre se levanta a la voz del ave,
ya se han oscurecido los que miran por las ventanas, pero la sombra no ha traído la paz.
Es, ya lo sé, el amor: la ansiedad y el alivio de oír tu voz,
la espera y la memoria, el horror de vivir en lo sucesivo.
Es el amor con sus mitologías, con sus pequeñas magias inútiles.
Hay una esquina por la que no me atrevo a pasar.
Ya los ejércitos me cercan, las hordas.
(Esta habitación es irreal; ella no la ha visto.)
El nombre de una mujer me delata.
Me duele una mujer en todo el cuerpo.
Jorge Luis Borges