Sort
Vaig trobar, al terra del carrer, un bitllet de vint euros. Vaig mirar cap a tots els costats buscant-ne el propietari disposat, amb tota la bona fe del món, a lliurar-li’l. No hi havia, però, cap propietari. De fet, no hi havia ningú. Era de bon matí, el carrer estava desert. Vaig mirar les finestres dels edificis: ningú, tampoc. No podia agafar el bitllet i preguntar, a tot déu que m’eixira al davant, si era seu. Conec el veïnat, sé quin peu calça: dirien que sí de primeres, i pardal que vola, a la cassola. Tots els bitllets de vint euros són iguals. Una cosa és ser honest i una altra, diferent, ser càndid. Vaig deixar caure les claus de casa damunt del bitllet, em vaig ajupir i em vaig posar claus i bitllet a la butxaca.
Què en podia fer, dels vint euros? Els podia guardar, però si els afegia als estalvis res no hauria canviat, i el colp de sort, per mínim que fora, quedaria negligit i, ben prompte, oblidat. Com si no haguera existit.
Vaig decidir acceptar el destí i celebrar-ho, ja que no tenia pressa d’anar a cap lloc. Entrí a un bar per on sempre passava, on solia veure taulades de veïns esmorzant. Aquell matí no prendria el rutinari tassó de cafè amb llet i cereals al menjador de casa. Vaig demanar, com fan els parroquians d’aquests llocs, un entrepà i un doble de cervesa. Truita de creïlles i ceba, amb una llonganissa enmig. Hi havia poca gent, era prompte.
Mentre menjava, entrà al bar un conegut, un antic col·lega d’escola primària. Ens vam saludar amb un gest de cap. El conegut, que duia una maleta, se m’acostà i em va dir que li calia fer temps perquè havia d’agafar el tren cap a la capital.
—Què s’hi t’ha perdut? —vaig dir, més per quedar bé que per curiositat.
—M’operen aquesta vesprada. Del cor. Fa mesos que estic en llista d’espera.
—Quina putada, no? No sabia que estaves malalt.
—Faig vida normal, llevat que prenc una pila de pastilles i que em canse de seguida. M’han dit que, amb l’operació, milloraré.
—Vols prendre alguna cosa?
—No puc, gràcies. Estic en dejú fins que m’operen. He entrat al bar perquè fora fa calor.
El conegut va seure. Ens vam posar al dia: treball, família, fills, etc. S’havia separat feia anys, els fills vivien fora, la seua vida, després d’una jubilació forçada, havent treballat dècades en una fàbrica de rajoles, era una rutina insípida. Parlàrem del passat, de futbol, de política... No coincidíem en res, però tots dos esquivàvem la polèmica. Quan ens vam acomiadar, el bar havia començat a omplir-se de treballadors que feien una pausa per a esmorzar. Li vaig desitjar sort. “Tot anirà bé, ja veuràs”, vaig dir. Xocàrem les mans, agafà la maleta i se’n va anar.
Dos dies més tard vaig llegir, a la porta del casino, una esquela. L’operació no l’havia millorat.
Manuel Baixauli