Amistat

Em va enviar un missatge durant la reunió de personal. No vaig contestar fins que va acabar i jo ja havia tancat l'ordinador per no mirar-lo més, i aleshores li vaig dir que no m’enviara missatges, per favor, durant unes setmanes, com havíem dit. Estava molesta i vaig conduir fins a l'altra banda del llac, on vaig aparcar davant d'una caravana. Era cosa del meu treball: la meua faena m'obligava a entrevistar gent, normalment jo apareixia sense anunciar-me a on era possible que visqueren o no.

Una adolescent va obrir la porta. Portava una dessuadora d’un rosa elèctric amb mànigues morades, i el seu gos era negre o gris fosc amb una taca blanca a la cara. No va fer soroll mentre li passava entre les cames al llindar de la porta. Em vaig girar i em va mossegar els bessons. Vaig cridar un instant, i tot seguit vaig caure a terra. No em feia mal. Li vaig posar el dit a la boca per traure-me’l del damunt, però també el va mossegar. Vaig cridar més fort, fins que em vaig adonar que no tenia sentit fer-ho, perquè la xica ja estava colpejant el gos amb alguna cosa, potser una cadira, i no hi havia ningú més a qui avisar.

Aleshores vaig quedar lliure, i la porta de la caravana estava oberta, i després em vaig ficar a dins, i poguí tancar-la. Aleshores em vaig recolzar al braç del seu sofà verd, i després em vaig asseure al seient d'un altre, del qual no sé el color, perquè mirava els xicotets llacs de sang que hi havia a terra. Ja s'estaven coagulant, i dins dels estanys hi havia xicotetes taques blanques. Em vaig adonar que eren el meu greix quan vaig vore taques semblants a les cuixes dels meus vaquers.

Li vaig telefonar. Li vaig dir on estava i que m'havia atacat un gos. Va dir: "Mmmm…", en un to lleuger, com quan parlava amb el seu veí quan l'ajudava amb els seus impostos, o amb mi si jo necessitava que m’ajudara amb l’ordinador. Hi havia una altra xica dins de la caravana, potser la mateixa xica, que em mirava tapant-se la boca amb les mans. Em va preguntar què havia de fer i li vaig dir que cridara al 012. Estava en shock però ho va fer.

Per telèfon li vaig preguntar si encara hi era. Va dir que sí, i vaig començar a plorar una mica, i després vaig parar, crec. Li vaig preguntar si em podia vindre a buscar a l'hospital. Va dir que ho faria, encara amb el mateix to.

Es va quedar amb mi mentre esperàvem assistència, dos bombers. Em van començar a tallar els pantalons. Van dir: "Espere que no t'importen estos pantalons!" El de les tisores no parava de tallar, sorprés, perquè jo cada vegada semblava haver perdut més carn de les cames. Al cap d'una estona va arribar un infermer, i el cap de bombers i un agent de policia. Es va quedar i em va sentir parlar amb els bombers embolicant-me les cames amb una mena de coixinets blancs.

Va dir que anava a agafar el cotxe. Sí, es quedaria al telèfon. De fet, anava a telefonar a la nostra cap, però després em tornaria a cridar.

L’infermer em va posar unes injeccions per al dolor; va dir que estava posant-me fentanil, i també altres coses. El conductor de l'ambulància va dir: "S’està rient". Sé que jo estava intentant ser educada. Ell estava dempeus a l’entrada de l'hospital quan vàrem aparéixer. Ens saludàrem l'un a l'altre mentre m’hi entraven amb la llitera.

A l'habitació em va agafar de la mà mentre jo estava estirada al llit i em feien preguntes sobre el dolor i els medicaments. És possible que ell ja sabera les respostes, però no les especificitats: el meu pes aproximat, i el que vaig prendre per l'acné hormonal i per l'estat d'ànim i per no estar embarassada. La infermera em va mirar quan va necessitar que em posara una bata d'hospital, però vaig dir: "Ell ja em coneix, està bé". Em va llevar la camisa sagnant i la va posar en una bossa.

Va venir amb nosaltres quan em van portar a l'habitació abans del quiròfan, que era d'un verd gelat artificial, com el tractament amb fluor. Allí el meu llit era més baix i ell podia seure al meu costat. De vegades em posava les mans als cabells. No sentia la necessitat d'entretenir-lo. La nostra cap també va aparéixer per allí i es va asseure a l'altre costat del meu cos, davant d'ell. Vàrem deixar que ens vera agafats de la mà. Ell va continuar movent el polze i els dits al voltant del meu palmell, així que sempre sentia el seu tacte, i així em va calmar a mi, o a tots dos, no ho sé.

La nostra cap em va preguntar si volia cridar a ma mare. Li vaig dir que no, que la telefonaria al matí, quan en sabérem més, per no preocupar-la. Sé que ell estava allí quan vaig eixir de la primera cirurgia, però no sé res més. Em vaig adormir.

Va intentar arribar puntual l'endemà al matí —l'hospital estava a una hora de sa casa, l'horari de visites començava a les vuit—, però se li va punxar una roda i va arribar a les nou. Estava bé. Va venir amb farina de civada que havia fet com sabia que m'agradava, i amb altres coses, raïm en una nevera, uns llibres de ma casa. Vaig recordar que li n’havia donat la clau la nit anterior.

Li vaig dir que tot allò em feia pensar en ma mare i el meu padrastre, quan ell estava a l'hospital i ella també s’hi va quedar. Li vaig explicar que es gitaven junts al llit, i com les infermeres els deien els nòvios, encara que eren grans i ja feia temps que estaven casats. Supose que això li va donar algunes idees perquè no va tardar a ficar-se al llit amb mi, col·locant el cable IV sobre el ventre. Vàrem aprendre a apagar el monitor IV quan va començar a sonar i va dir BLOQUEJAT, la qual cosa només significava que el cable estava retorçat i estava bé. Va jugar amb els meus cabells com si la seua mà fora una d'aquelles pinces metàl·liques que agafen animals de peluix dins d’una caixa de vidre, acariciant-me el cap. Em va dir que els meus cabells estaven preciosos quan havia arribat i que ara ell els havia fet greixosos. Li vaig dir que no es preocupara i li vaig posar el cap al pit.

Hi havia una pregunta: hauria d'anar a un altre hospital? Seria difícil, perquè venia l'huracà. M’hi vaig quedar, i ell es va quedar amb mi fins a la meua segona operació. Va intentar quedar-se fins després, però el van tirar, perquè arribara a casa abans de la tempesta. Recorde dos coses de la sala postoperatòria: vaig pensar que les dos infermeres, un home i una dona, eren les persones més amables i meravelloses que havia conegut mai. I la dona em va preguntar:

"Qui era aquell xic que t'esperava?"

Li vaig dir alguna cosa.

"Bé, semblava que et volia molt", va dir. Les seues celles estaven aixecades. "Molt." Com si diguera: Me n'he adonat? Ho hauria de saber.

Va ser el visitant principal, l'únic tècnicament admés, pel tema de la COVID. Va tornar l'endemà al matí tot i que no hi havia electricitat a sa casa. Quan no hi havia res de què parlar, ens llegíem mútuament els llibres que havia posat en una pila en la taula que hi havia al costat del meu colze. Quan vaig haver d'anar al bany, em va posar al davant el caminador i va desenganxar el sistema VAC per a la meua ferida de la vora del llit, el va portar darrere de mi com un tren, es va girar quan feia pipí. M'agradava mirar-lo, amb les cames rectes i obertes, amb el VAC entre elles. Em va portar els meus netejadors facials i cremes hidratants de casa i els va ordenar al costat de l’espill. Quan em volia rentar la cara, em va agafar per darrere i em vaig ajocar a la pica. Vaig riure, perquè era igual però diferent. La meua bata d'hospital només estava lligada darrere de mi i penjava en solapes quan em vaig moure. Em va semblar més divertit que romàntic, cosa que a mi em va semblar romàntica.

Ell estava allí quan va venir el metge i em va treure els embenats i va mirar-me les ferides. Ell i jo ens vàrem mirar, sense saber què esperar. Eren un espectacle, aquelles ferides Frankensteinianes, totes plenes de negres de punts de sutura com insectes i alguns espais buit en la meua carn, el metge em va dir que no havien pogut “reordenar-ho" en la segona cirurgia, així que es van quedar així, descoberts i crus. Tornàrem a girar les cames, meravellats. En una ocasió m’havia dit que les meues cuixes eren molt boniques.

Quan se’n va anar, em va fer un bes a la cara: no a la boca, sinó les dues comissures.

Ma mare va venir a quedar-se amb mi uns dies. Vaig aprendre a reconéixer quan ell em va dir “t'estime” davall de la mascareta, des de l'altra banda de l'habitació, quan ma mare allí, pel ritme de les galtes que pugen i la forma dels seus ulls. Ho deia sovint més d'una vegada, mirant-me les cames, després a mi. “T'estime.”

Vaig escriure tot açò per primera vegada mentre m’assentava al llit els mesos posteriors, una vegada que ell ja no estava i em vaig enfadar. Inicialment era molt llarg, potser cent pàgines, o més. Tenia una part on érem amics, una part on eixíem, i una part on ho deixàvem, i després l'atac. Quan ho vaig llegir uns mesos més tard, vaig vore que la part posterior a l'atac era molt curta, probablement perquè encara no havia acabat tot, i no sabia com anirien les coses. Però aleshores supose que en algun moment l'he canviat, o l'he afegit, perquè quan ho vaig tornar a llegir després d'un any hi havia un final sobre com vaig anar-me’n de Nova Orleans i ja no parlem.

Encara era molt llarg, i no m'agradava. Primer vaig llevar la part on eixíem junts, perquè no recordava què havia passat realment i què m'havia inventat, i perquè no m'agradava llegir-ho i tampoc volia que ho llegira ell. Aleshores vaig llevar la part on érem amics, perquè eixa era la meua part preferida i no la volia per a ningú més. Aleshores vaig llevar la part on deixàrem de ser amics, perquè va ser breu i trist i no tenia sentit si no coneixies les altres parts. Vaig guardar esta part i esta descripció d'ell, que m'agrada:

Solia enfadar-se quan el presentava com el meu company de treball, més que com el meu amic. Més bé fingia estar molest: tirava els muscles cap enrere i alçava els braços per deixar-los caure, i es colpejava amb les mans els costats de les cuixes, com un mim o un titella

“Ho sent”, li hauria dit. “Vull dir, eres el meu company de feina.”

Però tenia raó: era ell a qui enviava els missatges quan necessitava que em vingueren a buscar a l'aeroport. Sempre era bo vore'l allà: alt, amb panxeta, amb algun vestit estrany, una estranyesa una mica difícil d'anomenar: la barreja de lli de la camisa; la llargària dels seus pantalons curts. El gust per la roba estrangera i barata que podria haver comprat en la botiga d’un càmping o en un basar, però que en realitat estava produïda en massa. Vore'l després d’haver estat un temps fora sempre era estrany, com si estiguera veient algú nou: el seu tors d'una proporció diferent de la que recordava, els vaquers amb un rentat diferent. Per un moment podia jutjar. Em trobava incòmoda amb qualsevol impressió negativa, interessada en qualsevol cosa positiva. Estàvem tan estretament vinculats que sentia, d'alguna manera, que observar-lo era observar l'estil de la meua pròpia vida. L'aire de l'aeroport també; sempre estava més humida del que m'esperava, Louisiana, l'únic aire en què l'havia conegut mai. Em duia el dinar en un bol cobert per un plat, i al seu costat jo em menjava la samfaina freda o l’arròs amb fesols en els vint-i-cinc minuts que tardàvem a arribar a casa. I m’ho acabava tot, encara que no tinguera gana.

Relat original: The Paris Review