Febre

Amb veu adolorida, el nen crida la mare, que hi va corrents i, només de posar-li la mà al front, s'adona que bull. El nen té els ulls com brases. La mare s'afanya a buscar, a la farmaciola, els supositoris antitèrmics. Li'n posa un i, com que la febre no minva, busca el telèfon del metge; però mira el rellotge i recorda que fins a les deu no obre la consulta. Si li trucava a casa, a les vuit, per una cosa que, segurament, deu ser una grip i prou, el metge faria mala cara. Li trucarà bon punt obri la consulta. El pare de la criatura acaba de sortir, fa un quart, cap a la feina. Li telefonarà, més tard, per dir-li-ho. Mentrestant, li prendrà exactament la temperatura. Va a buscar el termòmetre. Pel nen, la febre no és pas el més greu. S'ha posat malalt precisament el dia que l'escola surt d'excursió. Mira l'hora (un quart de nou) i pensa que, potser, posant- hi força de voluntat encara serà a temps d'aconseguir que la febre hagi desaparegut abans de les nou, que és quan sortirà l'autocar. Però de seguida veu clar que, encara que es posés bo en tan breu espai de temps, la mare no el deixaria anar-hi. Tant com li costa, sempre que li interessa, fer-se el malalt per tal d'evitar anar a l'escola, i li ha agafat la febre precisament avui, que tantes ganes tenia d'anar-hi. Encara li fa més ràbia perquè ja havia fet la mateixa excursió l'any passat i per això sap que és una sortida per passar- s'ho francament bé. La recorda fil per randa, encara, la de l'any passat, i la febre l'ajuda a dibuixar-la amb perfils, si no més precisos, sí més brillants. Ara, la mare ha entrat a l'habitació (no l'havia sentida fins que la té al davant: és com si la febrada li arrodonís els sorolls) i, mentre li posa al front compreses xopes d'aigua amb vinagre, li diu que telefonarà a l'escola perquè surtin sense esperar-lo inútilment. El nen està a punt de demanar-li que ajorni la trucada per si de cas, però decideix callar només d'imaginar la cara que faria sa mare si li expliqués la presumpció que potser, si s'ho proposa, a les nou ja s'haurà refet. A més, no té gens de ganes de parlar. La mare, quan acaba de posar-li compreses al front (que l'esgarrifen), li diu, mentre apaga la bombeta, que es trobarà millor amb el llum apagat. El nen es queda ràpidament adormit en un núvol de calor, ple de vidres trencats. Es torna a despertar que són tres quarts de deu. Una de les retxes de llum, que entren entre llistó i llistó de la persiana, il·lumina el despertador. ¿Deu haver trucat, ja, sa mare, a l'escola? Quina vergonya, si se n'ha oblidat i l'han esperat (tots: mestres i alumnes) un temps prudencial fins a decidir-se a trucar, ells, a casa seva, i trobar (però el telèfon no ha sonat, ¿o sí?) que està malalt. Però no: agombolat per la febre, els veu clarament, dalt de l'autocar, per l'autopista, mitja hora després d'haver sortit de la ciutat, cantant, rient, barallant-se. Veu el Vidal, explicant les heroïcitats que explica sempre i que ja ningú no es creu. Veu l'Ibort, menjant l'entrepà abans d'hora; el xofer, demanant silenci; el senyor Sànchez repetint, amb posat més enèrgic, les demandes del xofer; el Cabrera, barallant-se amb l'Iborra petit; el Vallvé i el Garcia, burlant-se del senyor Sànchez. Ho veu tot amb tanta claredat que, si no fos perquè s'hi afegeixen detalls i variants que l'any abans no es van produir, creuria que l'únic que fa és recordar l'excursió anterior. Però no; l'any passat ell seia, precisament, al costat del Vallvé, i el Garcia seia amb el Compte, i l'Iborra petit no hi venia, i en canvi, ara el veu com si fos davant seu: veu com empeny el Cabrera per l'esquena, i després dissimula; veu com el Vallvé (potser per celebrar que és dia de festa, ell que és tan apocat sempre) s'afegeix a la baralla; veu com el Vidal (com sempre, amb aires de voler ser el qui mana) tracta de posar ordre, sens que ningú li'n faci cas; veu com el senyor Sànchez gira el cap; veu com el xofer es gira també, demanant silenci; veu el revolt més a l'esquerra d'on hauria de ser; veu el xiscle de cinquanta-dues veus; veu la cara de terror del senyor Sànchez, i tanca els ulls ell mateix, horroritzat, sense temps de pensar que li hauria valgut molt més no dissimular la febre i haver-se quedat al llit, aquell matí.

Quim Monzó