Diari

No tinc pressa. M’alce, habitualment, quan el cos m’ho demana, i encete el nou dia amb un desdejuni copiós però sa. Em rente les dents, em vist, em pentine. Isc al carrer i vaig cap a algun dels indrets que m’agraden, com ara el cementeri, o la platja, o l’interior del poble, envaït per gent que treballa i gent que compra, ara als forns, ara a les botigues; o com el casino, perfumat de cafè; o com l’antic mercat, on veig tallar la carn i els formatges, i on contemple, extàtic, la destra manipulació del peix en mans femenines, que el pesen i l’emboliquen amb paper d’estrassa, com qui ven un tros de mar perquè algú se’l menge. Camine, em trobe gent coneguda, familiar, que m’adreça somriures i esguards amistosos. Veig aquell company d’escola primària que un dia esclafaren les rodes d’un tràiler, ara fa divuit anys, en travessar la carretera. M’ix al pas l’amic íntim d’adolescència que faltà als vint anys, després d’un llarg suplici causat per la leucèmia. Em tope amb els meus avis, que fa poc vam enterrar, tres mesos l’una abans que l’altre, i que passegen agafats del braç i comenten, impassibles, les contínues transformacions del poble. I veig que passa ella amb la vespino, i mentre li admire el vol de la cabellera recorde, una volta més, que avui seria la meua esposa, si no l’haguera envestit un cotxe, ara fa nou anys, en tornar de l’institut un divendres al migdia. 

Ells no compren ni treballen; vaguen, tan sols, i tenen la mirada serena de qui ja no dubta, de qui ha comprès. Me’ls trobe de tant en tant a vora mar, on els agrada remullar els peus; o a la discoteca, immòbils en un racó; o al supermercat, atents a la gentada que carrega i vacil·la, davant la immensa varietat de productes; o al terrat d’un edifici alt, des d’on s’aboquen i contemplen, hores i hores, la vida horitzontal dels veïns. 

No tenen pressa. Ignoren els rellotges i els fets incidentals; ignoren tot el que cal ignorar per a arribar a la saviesa.

Manuel Baixauli