L'aventura d'un matrimoni

El treballador Arturo Massolari feia el torn de nit, el que acaba a les sis del matí. Per tornar a casa tenia un llarg viatge, que feia amb bicicleta quan feia bo, i amb tramvia en els mesos de pluja i d’hivern. Arribava a casa entre les set menys quart i les set, és a dir, de vegades una mica abans, de vegades una mica després que sonés el despertador de la dona, l’Elide.

Sovint els dos sorolls: el so de l’alarma i el pas d’ell entrant es superposaven en la ment de l’Elide, atrapant-la al fons del son, el son compacte del matí primerenc, que intentava esprémer encara uns segons amb la cara enfonsada al coixí. Després per fi es llevava i enfilava els braços a cegues en la bata, amb els cabells sobre els ulls. Apareixia així a la cuina, on Arturo acabava de buidar els recipients de la bossa que portava amb ell a la feina: el portaviandes i el termo, que deixava a l’aigüera. Ja havia encès el fogó i havia posat al damunt el cafè. De seguida que la mirava, a l’Elide li venien ganes de passar-se una mà pels cabells, d’obrir de bat a bat els ulls, com si cada vegada s’avergonyís una mica d’aquesta primera imatge que el seu marit tenia d’ella en entrar a casa, sempre tan desordenada, amb la cara mig adormida. Quan dos han dormit junts és una altra cosa, tots dos es troben al matí ressorgint del mateix son, en igualtat de condicions.

De vegades, era ell qui entrava a l'habitació per despertar-la, amb la tassa de cafè, un minut abans que sonés l’alarma; aleshores tot era més natural, la ganyota per sortir del son prenia una dolçor mandrosa, els braços que s’alçaven per estirar-se, despullats, acabaven rodejant-li el coll a ell. S'abraçaven. Arturo portava la jaqueta impermeable; quan la sentia a prop, ella entenia el temps que feia: si plovia o hi havia boira o hi havia neu, depenent de com fos d’humit i fred. Però li deia el mateix: - Quin temps fa? - i ell iniciava la seva habitual queixa mig irònica, passant revista als inconvenients que havia patit, partint del final: la ruta amb bicicleta, el temps que s’havia trobat en sortir de la fàbrica, diferent del que hi havia en entrar-hi la nit anterior, i els problemes a la feina, els crits que corrien al departament, etc., etc...

A aquella hora, la casa sempre estava poc escalfada, però l’Elide es despullava, una mica tremolant, i es netejava al petit bany. Darrere venia ell, amb més calma, es despullava i també es rentava, lentament, es treia la pols i el greix del taller. De manera que així estaven els dos al voltant lavabo, mig nus, una mica adormits, empenyent-se de vegades, llevant-se de les mans el sabó, la pasta de dents, i dient-se les coses que havien de dir-se l’un a l’altre, arribava el moment de la confidència i, de vegades, potser ajudant-se mútuament a fregar-se l'esquena, s’insinuava una carícia i es trobaven allà abraçats.

Però de sobte l’Elide: - Déu meu! Quina hora és! - corria a posar-se les portamitges, la faldilla, tot de pressa, dempeus, i amb el raspall amunt i avall dels cabells, i inclinava la cara cap al mirall del tocador, amb les agulles dels cabells estretes entre els llavis. Arturo la seguia, havent encès un cigarret i la mirava dret, fumant, i sempre semblava una mica més incòmode, per haver de quedar-s’hi sense poder fer res. L’Elide estava preparada, es posava l’abric al passadís, es feien un petó, obria la porta, i ja se la sentia corrent cap avall per les escales.

Arturo es quedava sol. Seguia el so dels talons de l’Elide baixant els graons, i quan ja no la sentia la continuava seguint amb el pensament, aquell trot ràpid pel pati, la porta, la vorera, fins a la parada del tramvia. El tramvia, en canvi, el sentia bé: grinyolar, aturar-se i el cop de l'estrep cada vegada que hi pujava algú. "L’ha atrapat", pensava, i veia la seva dona agafada entre la multitud d'obrers i obreres en l'"onze", que la duia a la fàbrica com cada dia. Apagava la burilla, tancava els porticons de la finestra, quedava tot a les fosques, es ficava al llit.

El llit estava com l’havia deixat l’Elide en llevar-se, però per la part d’Arturo estava gairebé intacte, com si l’haguessin acabat de fer. Ell se n'anava a dormir del seu costat, com correspon, però després estirava una cama cap a l'altre, on havia quedat la calor de la seva dona, estirava l'altra cama, i així a poc a poc es desplaçava cap al costat de l’Elide, a aquell nínxol de tebiesa que conservava encara la forma del cos de la seva dona, i enfonsava la cara al seu coixí, en el seu perfum, i s’adormia.

Quan l’Elide tornava, a la tarda, Arturo ja feia estona que passejava per les habitacions: havia encès l'estufa i havia posat alguna cosa a cuinar. Alguns treballs els feia ell, en aquelles hores prèvies al sopar, com fer el llit, escombrar una mica, o posar a remulla la roba per rentar. L’Elide trobava tot mal fet, però francament no per això ell s'acurava més: el que feia era una mena de ritual per a esperar-la, gairebé com anar a trobar-la quedant-se entre les parets de la casa, mentre a fora s'encenien els llums i ella passava per les botigues enmig d'aquella animació especial dels barris on hi ha tantes dones que fan la compra a la nit.

Per fi sentia els passos per l'escala, molt diferents dels del matí, ara pesats, perquè l’Elide pujava cansada de la jornada de treball i carregada amb la compra. Arturo sortia al replà, li prenia de la mà la cistella, entraven parlant. L’Elide es deixava caure en una cadira de la cuina, sense treure’s l'abric, mentre ell treia les coses de la cistella. Després: - Vinga, amunt! - deia ella, i s'aixecava, es treia l'abric, es posava roba d'estar per casa. Començaven a preparar el menjar: sopar per a tots dos, després el refrigeri que ell es duia a la fàbrica per l'interval de la una de la matinada, l’esmorzar que ella s’enduria a la fàbrica l'endemà, i el que quedaria llest per quan ell es despertés a la tarda.

L’Elide a estones es movia, a estones s'asseia a la cadira de palla i li donava indicacions. Ell, en canvi, era l'hora en què estava descansat, no parava, volia fer-ho tot, però sempre una mica distret, amb el cap ja en una altra part. En aquells moments de vegades estaven a punt de xocar, de dir-se unes paraules feridores, perquè l’Elide hauria volgut que ell estigués més atent al que ella feia, que s’hi esforcés, o que fos més afectuós, que estigués més a prop d’ella, que li donés més consol. En canvi Arturo, després del primer entusiasme perquè ella havia tornat, ja estava amb el cap fora de casa, pensant a donar-se pressa perquè havia de marxar.

La taula parada, amb tot a punt i a l'abast de la mà per no haver d’aixecar-se ja, arribava el moment en què els dos sentien la inquietud de tenir tan poc temps per estar junts, i gairebé no aconseguien emportar-se la cullera a la boca de les ganes que tenien d'estar-se allà agafats de les mans.

Però encara no havia acabat de filtrar el cafè que ell ja estava al costat de la bicicleta per veure si no faltava res. S'abraçaven. Semblava que només llavors Arturo s'adonava de com de suau i tèbia era la seva dona. Però es carregava a l'espatlla el quadre de la bici i baixava amb cura l'escala.

L’Elide rentava els plats i mirava la casa de dalt a baix, les coses que havia fet el seu marit, movent el cap. Ara ell anava pels carrers foscos, entre els escassos fanals, potser ja havia deixat enrere el gasòmetre. L’Elide es ficava al llit, apagava la llum. Des del seu costat, ajaguda, estirava el peu fins a l’espai del seu marit buscant-ne l’escalfor, però advertia cada vegada que on ella dormia hi havia més escalfor, senyal que també Arturo havia dormit allà, i això l'omplia d'una gran tendresa.

Italo Calvino