El conte de Nadal d'Auggie Wren

Este conte me’l va explicar Auggie Wren. Com que ell no n’ix molt ben parat, almenys no tan bé com ell hauria volgut, m’ha demanat que no hi pose el seu nom real. A banda d’això, tota la història de la cartera perduda, de la dona cega i del sopar de Nadal és tal com ell me la va contar. 

Auggie i jo ens coneixem des de fa quasi onze anys. Ell treballa darrere del taulell d’un estanc de Court Street, al centre de Brooklyn, i com que és l’únic estanc on tenen els xicotets cigars holandesos que m’agraden, hi entre sovint. Durant molt de temps no vaig pensar massa en Auggie. Era l’estrany homenet que portava una dessuadora blava amb caputxa i que em venia cigars i revistes, el personatge hàbil i enginyós que sempre tenia algun comentari a dir sobre el temps, sobre els Mets o sobre els polítics de Washington, i res més. 

Però un dia de fa uns quants anys, mentre Auggie mirava una revista a la botiga va ensopegar amb la ressenya d’un llibre meu. Va saber que era jo perquè la ressenya anava acompanyada d’una fotografia, i a partir d’aleshores la nostra relació va canviar. Per a Auggie vaig deixar de ser un client més i em vaig convertir en una persona distingida. A la majoria de gent els llibres i els escriptors no els importen gens ni mica, però va resultar que Auggie es considerava un artista. I havent descobert el secret de qui era jo, em va adoptar com un aliat, com un confident, com un camarada. Si he de dir la veritat, jo ho trobava més bé incòmode. Després, de manera quasi inevitable, va arribar el moment en què em va demanar si volia vore les seues fotografies. Vist el seu entusiasme i la seua bona voluntat, em va semblar que no podia rebutjar l’oferiment. 

Vés a saber què m’esperava vore. Com a mínim, no era el que l’Auggie em va ensenyar l’endemà. En una habitació petita i sense finestres al fons de la botiga, va obrir una caixa de cartró i en va treure dotze àlbums idèntics de fotografies. Em va dir que allò era l’obra de la seua vida, i que no tardava més de cinc minuts al dia a fer-la. Cada matí durant els últims dotze anys, s’havia plantat a la cantonada d’Atlantic Avenue i Clinton Street exactament a les set en punt del matí i havia fet una sola fotografia en color d’exactament la mateixa vista. El projecte ja constava de més de quatre mil fotografies. Cada àlbum representava un any diferent, i totes les fotografies estaven disposades en seqüència, des de l’1 de gener al 31 de desembre, amb les dates curosament apuntades davall de cadascuna d'elles.

Mentre fullejava els àlbums i començava a estudiar l’obra d’Auggie, no sabia què pensar. La primera impressió va ser que era la cosa més estranya i més desconcertant que havia vist mai. Totes les fotografies eren iguals. Tot el projecte era un atordidor atac de repetició, el mateix carrer i els mateixos edificis una vegada i una altra, un implacable deliri d’imatges redundants. No se m’acudia res per dir a Auggie, de manera que vaig continuar passant pàgines, fent que sí amb el cap amb una apreciació fingida. Auggie estava impassible, mirant-me amb un ample somriure, però al cap d’uns quants minuts em va interrompre en sec i em va dir: 

— Vas massa de pressa. Si no vas més a poc a poc és impossible que ho entengues. 

Evidentment, tenia raó. Si no et prens el temps de mirar, no voràs mai res. Vaig agafar un altre àlbum i em vaig obligar a anar més lentament. Vaig parar més atenció als detalls, em vaig fixar en els canvis de temps, vaig estar atent als canvis d’angle de la llum amb el pas de les estacions. Al cap d’una estona ja podia detectar subtils diferències en el trànsit, preveure el ritme dels diferents dies (el tràfec dels matins laborables, la relativa calma dels caps de setmana, el contrast entre els dissabtes i els diumenges). I aleshores, de mica en mica, vaig començar a reconèixer les cares de la gent que hi havia en segon pla, els vianants de camí cap a la feina, la mateixa gent en el mateix lloc cada matí, vivint uns instant de la seua vida dins el camp que abraçava la càmera d’Auggie. 

Una vegada ja els vaig conéixer, vaig començar a observar les seues postures, la diferència en el seu port d’un matí al següent, intentant descobrir el seu estat d’ànim a partir d’eixos indicis superficials, com si poguera imaginar-me històries per a ells, com si poguera penetrar en els drames invisibles tancats dins el seu cos. Vaig agafar un altre àlbum. Ja no estava avorrit ni desconcertat com al principi. Em vaig adonar que Auggie fotografiava el temps, tant el temps natural com el temps humà, i ho feia col·locant-se en un raconet del món i desitjant fer-se’l seu, fent guàrdia a l’espai que havia escollit per a ell. Mentre mirava com jo examinava la seua obra, l’Auggie continuava somrient de gust. I de sobte, quasi com si m’hagués llegit el pensament, es va posar a recitar un vers de Shakespeare: 

— Demà i demà i demà ‒ va murmurar entre dents ‒, de dia en dia, el temps avança miserablement, a xicotets passos. 

Aleshores em vaig adonar que sabia perfectament què estava fent.

Això va ser fa més de dues mil fotografies. Des d’aquell dia, Auggie i jo hem parlat sovint de la seua obra, però fins la setmana passada no vaig saber com havia aconseguit la càmera i havia començat a fer fotografies. Eixe va ser el tema de la història que em va contar, i que encara hui intente comprendre del tot. 

A principi d’aquella mateixa setmana m’havia cridat un home del New York Times i m’havia demanat si volia escriure un relat que apareixeria en el diari el dia de Nadal. El meu primer impuls va ser dir que no, però l’home va ser molt amable i persistent, i al final de la conversa li vaig dir que ho intentaria. De seguida que vaig penjar el telèfon, però, vaig caure en un pànic profund. Què sabia jo del Nadal?, em vaig preguntar. Què sabia jo d’escriure relats per encàrrec? 

Em vaig passar els dies següents desesperat, batallant amb els fantasmes de Dickens, d’O. Henry i d’altres mestres de l’esperit de la Nativitat. Per mi la mateixa expressió «conte de Nadal» tenia connotacions desagradables i evocava horroroses efusions ensucrades i d’hipòcrita sensibleria. Ni tan sols els millors contes de Nadal eren més que somnis de desitjos complerts, contes de fades per a adults, i per res del món em permetria escriure res de semblant. Tot i això, ¿com et podies proposar escriure un conte de Nadal que no fora sentimental? Era una contradicció, un impossible, una dificultat absoluta. Era com imaginar-se un cavall de carreres sense potes o un pardal sense ales. 

No m'eixia res. Aquell dijous vaig anar a fer una passeig ben llarg, amb l’esperança que l’aire m’aclarira les idees. Just després del migdia, em vaig aturar a l’estanc per reposar existències, i allà estava Auggie, dret darrere el taulell, com sempre. Em va preguntar com estava i quasi sense voler-ho, em vaig trobar descarregant-li els meus problemes.

— ¿Un conte de Nadal? ‒ va dir quan vaig acabar‒. ¿Només això? Si em convides a dinar, amic meu, t’explicaré el millor conte de Nadal que hages sentit mai. I t’assegure que fins a l’última paraula és veritat. 

Vàrem passejar fins al Jack’s, un restaurant xicotet i bulliciós on fan uns bons entrepans de pastrami i tenen fotografies d’antics equips dels Dodgers penjades a les parets. Trobàrem una taula al fons, demanàrem el que volíem i aleshores Auggie va començar la seua història. 

— Era l’estiu del setanta-dos ‒ va dir ‒. Un matí, un xic va entrar a la botiga i va començar a robar coses. Devia tenir dènou o vint anys, i no crec que en ma vida haja vist mai un lladregot tan patètic. Estava dempeus, al costat de la prestatgeria del fons, i s’anava ficant llibres a les butxaques de l’impermeable. En aquell moment hi havia molta gent al taulell, de manera que al principi no el vaig vore. Però quan em vaig adonar del que feia, em vaig posar a cridar. Va fugir com una llebre, i quan jo vaig poder eixir de darrere del taulell ell ja estava per Atlantic Avenue, corrent com una exhalació. El vaig perseguir més o menys durant mitja illa, però ho vaig deixar estar. Li havia caigut alguna cosa, i com que ja no tenia ganes de córrer, em vaig ajocar per vore què era. 

»Va resultar que era la seua cartera. No hi havia diners, però sí el carnet de conduir, juntament amb tres o quatre fotografies. Supose que hauria pogut cridar a la policia perquè el detingueren. En el carnet hi havia el nom i l’adreça, però em va fer llàstima. No era més que un pobre desgraciat, i quan vaig vore aquelles fotografies que duia a la cartera no em vaig poder enfadar amb ell. Robert Goodwin. Així és com es deia. Recorde que en una de les fotografies estava dret, abraçant la seua mare o la seua iaia. En una altra, molt somrient, als nou o deu anys, estava assegut i anava vestit amb l'equipatge d'un equip de beisbol. No vaig tenir valor. Em vaig imaginar que devia ser drogoaddicte. Un pobre xic de Brooklyn sense massa sort i, a més, ¿a qui li importaven un parell de llibres de butxaca? 

»Així, doncs, em vaig quedar la cartera. De tant en tant sentia l’impuls de tornar-li-la, però ho anava posposant i mai no feia res. Llavors va arribar Nadal i em vaig trobar sense res a fer. Normalment l’amo em convida a passar el dia a sa casa, però aquell any havia anat amb la família a visitar uns parents a Florida. O siga que aquell matí estava assegut al meu pis, una mica abatut, i llavors vaig vore la cartera de Robert Goodwin en una prestatgeria de la cuina. “Que dimonis”, vaig pensar, “per què no faig una cosa bé ni que siga per una vegada”, i em vaig posar l’abric i vaig eixir per anar a tornar la cartera en persona. 

»L’adreça era de Boerum Hill, a les cases subvencionades. Feia un fred que pelava, i recorde que em vaig perdre unes quante vegades intentant trobar l’edifici. En aquell lloc tot és igual, i no pares de passar pel mateix carrer pensant-te que estàs en un altre lloc. Siga com siga, al final vaig trobar l’edifici que buscava i vaig cridar a la porta. No va passar res. Vaig suposar que no hi havia ningú, però ho vaig tornar a provar per assegurar-me’n. Em vaig esperar una mica més, i just quan estava a punt d'anar-me'n vaig sentir algú que s’acostava a la porta arrossegant els peus. Una veu de dona gran va preguntar "qui hi ha", i jo vaig dir que buscava Robert Goodwin. 

»— ¿Eres tu, Robert? ‒ digué la dona gran, i aleshores va despassar uns quinze forrellats i va obrir la porta. 

»Devia tenir almenys vuitanta anys, potser noranta, i de seguida em vaig adonar que era cega. 

»— Sabia que vindries, Robert ‒ digué ‒. Sabia que no t’oblidaries de la iaia Ethel per Nadal. 

»I llavors va obrir els braços com si em volguera abraçar. 

»Ja pots vore que no vaig tenir gaire temps per pensar. Havia de dir alguna cosa de seguida, i abans que sabera què passava vaig sentir que les paraules em sortien de la boca. 

»—Té raó, iaia Ethel ‒vaig dir‒. L’he vinguda a vore per Nadal. 

»No em preguntes per què ho vaig fer. No en tinc ni idea. Potser és que no volia decebre-la, no ho sé. Va anar així, i de sobte em vaig trobar que aquella dona m’abraçava davant la porta, i que jo l’abraçava a ella. 

»No li vaig dir que jo era el seu nét, almenys literalment, però això és el que vaig donar a entendre. Tanmateix, no volia enganyar-la. Era com un joc que tots dos havíem decidit jugar, sense haver de discutir-ne les regles. Vull dir que aquella dona sabia que jo no era el seu nét Robert. Era gran i repapiejava, però no tant per no notar la diferència entre el seu nét i un desconegut. A ella li anava bé fingir, i com que jo no tenia res millor a fer, no em va fer res seguir-li la veta. 

»Així és que vàrem entrar al pis i passàrem el dia junts. He de dir que allò estava brutíssim, però, què es pot esperar d’una cega que viu sola i s’ocupa de la casa? Cada vegada que em preguntava com estava, li deia una mentida. Li vaig explicar que havia trobat una bona feina en un estanc, li vaig dir que estava a punt de casar-me, li vaig explicar mil històries, i ella va fer com si se les creguera totes. 

»— Està molt bé, Robert ‒ deia, fent que sí amb el cap somrient ‒. Ja sabia que les coses t’anirien bé. 

»Al cap d’una estona, vaig començar a tenir gana. No semblava que a casa hi haguera massa cosa, de manera que vaig anar a una botiga del barri i vaig tornar amb un munt de menjar. Un pollastre precuinat, sopa de verdures, un pot d’amanida de creïlles, un pastís de xocolate i coses de tota mena. L’Ethel tenia un parell de botelles de vi amagades al dormitori, així que entre els dos poguérem preparar un dinar de Nadal prou decent. Recorde que ens vam posar una mica contents amb el vi, i quan acabàrem de dinar varem assentar-nos a la sala d’estar, on les butaques eren més còmodes. Jo havia de fer un riu, de manera que em vaig disculpar i vaig anar al lavabo, que era al final del passadís. I ací és on les coses feren encara un altre gir. El numeret de fer-me passar pel nét de la iaia Ethel ja era prou atrevit, però el que vaig fer després va ser una autèntica bogeria, i mai no me l’he perdonada. 

»Vaig entrar al lavabo, i a la paret del costat de la banyera vaig vore una pila de sis o set càmeres. Càmeres de trenta-cinc mil·límetres, noves de trinca i encara a la seua caixa, mercaderia de primera qualitat. Vaig imaginar-me que era cosa de Robert de veritat, un lloc per guardar un botí recent. Jo no havia fet mai cap fotografia, i t’assegure que no havia robat mai res, però així que vaig vore aquelles càmeres al lavabo vaig decidir que en volia una. Així de simple. I, sense pensar-ho, em vaig posar una caixa davall del braç i vaig tornar a la sala d’estar. 

»No em vaig absentar més de tres minuts, però en aquella estona la iaia Ethel s’havia quedat adormida a la butaca. Massa Chianti, supose. Vaig entrar a la cuina per rentar els plants, i ella va continuar dormint malgrat el soroll, roncant com una criatura. No em va semblar que hi haguera cap motiu per molestar-la, de manera que vaig decidir anar-me’n. Ni tan sols podia escriure una nota de despedida, ja que era cega; així és que me n'aní sense dir res. Vaig deixar la cartera del seu nét sobre la taula, vaig agafar la càmera i me’n vaig anar. I ací s’acaba la història. 

— ¿Hi vas tornar mai? ‒ li vaig preguntar. 

— Una vegada ‒ em va respondre ‒. Uns tres mesos després. Em sentia tan malament per haver robat la càmera que ni tan sols l’havia estrenada. Per fi em vaig decidir a tornar-la, però Ethel ja no estava. No sé que se’n va fer, però al pis vivia una altra persona que no me'n va saber dir res. 

— Potser va morir. 

— Sí, potser sí. 

— La qual cosa vol dir que va passar l’últim Nadal amb tu. 

— Supose que sí. No ho havia pensat.

— Va ser una bona obra, Auggie. Vas fer una cosa molt bonica per ella. 

— Li vaig mentir, i damunt li vaig robar. No sé com pots dir que vaig fer una bona obra. 

— La vas fer feliç. I la càmera ja era robada. No és com si l’hagueres robat al seu vertader propietari. 

— Tot per l’art, ¿eh, Paul? 

— Jo no ho diria. Però almenys has fet un bon ús de la càmera. 

— I ara ja tens el teu conte de Nadal, ¿no? 

— Sí ‒ li vaig dir ‒. Supose que sí.

Em vaig aturar un moment, observant Auggie mentre se li dibuixava un somriure maliciós a la cara. No ho podia saber del cert, però en aquell moment l’expressió dels seus ulls era tan misteriosa, tan plena de l’esclat d’un plaer intern, que de sobte se’m va acudir que s’ho havia inventat tot. Vaig estar a punt de preguntar-li si m’havia donat gat per llebre, però em vaig adonar que no m’ho diria. Havia aconseguit que me’l creguera, i això era l’únic que importava. Mentre hi haja una persona que se la crega, no hi ha cap història que no puga ser veritat. 

— Eres un mestre, Auggie ‒ li vaig dir ‒. Gràcies per ajudar-me. 

— Ja ho saps ‒ em va respondre, mirant-me amb aquella llum maníaca als ulls‒. Al cap i a la fi, si no pots compartir els secrets amb els amics, ¿quina mena d’amic eres? 

— Te’n dec una. 

— No, què dius?! Escriu-ho tal com t’ho he contat i no em deuràs res. 

— Excepte el dinar. 

— Exacte. Excepte el dinar. 

Vaig tornar a somriure a Auggie, i tot seguit vaig cridar al cambrer per demanar-li el compte.