Marbre

Des que aquell home alt s'instal·là al poble, assimilàrem el seu temperament introspectiu, la seua inclinació a contemplar núvols, reflexos d'aigua o crepuscles. No mostrà cap gest de feblesa mental, ans al contrari: els qui l'havien sentit parlar en lloaven la precisió del verb, l'aplom de la mirada. Tots patíem d'indiscreció, tots volíem saber en què pensava mentre seia tantes hores vora riu, o quan s'estirava sobre la gespa, mirant el cel, o durant els llargs passejos pel cementeri. 

Era inaccessible, però. 

Un vespre aparegué, vora riu, una estàtua de marbre. Recolzada sobre un xiprer, reproduïa, amb exactitud torbadora, l'home alt, còmodament assegut, els ulls sense ninetes apuntant al corrent d'aigua. Com si no fóra prou misteri s'hi afegí, hores més tard, el rumor que el model havia desaparegut. 

Ningú sabia d'on havia vingut, ningú sabia on havia anat. 

Acudírem en massa a examinar l'escultura. La fascinació traslluïa en cada comentari. No faltaren interpretacions religioses ni esotèriques, ni qui assegurava haver-ho previst. 

Al cap d'un mes, algú suggerí el trasllat de l'estàtua a l'Ajuntament, com a part del patrimoni local. La corporació assumí la idea i posà fil a l'agulla. Quan els operaris intentaren introduir-la en un furgó, l'escultura féu un moviment brusc, els relliscà i caigué sobre l'asfalt. “S'ha trencat un dit!”, féu un. Tots s'hi ajupiren. Del dit amputat en rajava, lent, un fil de sang.

Manuel Baixauli