Danys col·laterals

Havien sortit del teatre capgirats, amb aquell silenci in­còmode que estableixen les veritats quan s’interposen entre nosaltres sense avisar; un silenci sobredimensionat per la caiguda de la neu, que per tercera nit consecuti­va havia sorprès la ciutat cobrint-la d’una fragilitat que presagiava una transparència a què cap dels dos estava avesat.

El dramaturg francès d’origen libanès de qui no recordarien mai més el nom havia rebut cinc minuts d’aplaudiments merescuts però ells ja no els sentiren. Mentre va durar l’ovació, la Lali s’anava posant l’abric de visó i llançava somriures coaccionats a les cares co­negudes de la llotja; el Ramon, impacient, es mirava les puntes dels mocassins.

De camí cap a l’aparcament no es digueren res. Ell sostenia el paraigua que aturava el so transitori de les volves, que queien sobre els seus caps com avisos suaus. El retruc marcial dels talons de la Lali, però, alertava d’una maniobra d’atac i l’ajudava a maquinar una estra­tègia que anés més enllà dels confins de la veritat.

—Tens monedes? —La Lali les hi atansà molt abans que ell pogués parar la mà.

Trenta-set anys de matrimoni serveixen per tenir sempre monedes a punt, per assumir que, si les reunions del despatx s’allarguen, ja pot congelar el fricandó i pe­lar una poma com només ella sap fer-ho, deixant caure la pela sencera dins el plat com un tirabuixó, encara que sigui amb l’orgull ferit per la trucada d’última hora. La Lali sap que els anys, més enllà de fer créixer fills, fornir-los d’amor i de capricis, vestir-los amb carreres universitàries i matrimonis que asseguren la continuïtat del benestar, serveixen per esperar senyals inequívocs de guerres soterrades, com aquell gest tan delicat que ella havia vist fer a una dona elegantment vestida de negre aquella nit al teatre, la dona que va entrellaçar els seus dits amb els del Ramon durant l’entreacte. La Lali s’ha­via absentat un moment per anar al lavabo, i en tornar a la sala de descans un cambrer li havia ofert una copa de cava que havia acceptat alegrement. Va ser just quan les bombolles múrries li acariciaven la llengua que els va veure en un racó; el Ramon, pendent de l’entrada de la Lali a la sala, va deslliurar-se d’aquella mà que tampoc no era jove, però que era tan bonica. Amb els cabells grisos recollits sobre el clatell, la dona xiuxiuejà alguna cosa a l’orella d’ell. No somreia, l’interrogava amb els ulls mirant-lo fixament. El Ramon, nerviós, no semblava gens còmode.

La Lali, recelosa i amagada darrere un grup d’homes que reien fort, va acabar-se el cava d’un sol glop, es va donar uns copets a les puntes del pentinat i, com va poder, va traçar un somriure per apropar-se a la parella formada pel seu marit i algú altre que no era ella.

—Rei, on t’havies ficat? No et trobava per enlloc. —Va agafar-se al braç del Ramon i es va quedar mirant la dona de negre, expectant. La dona va mirar el Ramon i ell les va mirar a totes dues perdut en la més absoluta confusió.

—Que no ens presentes? —va dir la Lali amb un to agut que era només una versió histèrica de la seva veu.

Ell va donar un petit impuls amb el cap, com alleu­gerit, pensant que la Lali potser no havia vist res, així que es redreçà i va fer lliscar una mà fins a l’espatlla de la seva dona.

—Lali, et presento l’Eugènia. L’Eugènia és la cap de redacció de l’agència amb qui treballem normalment al despatx.

—Molt de gust —va contestar la dona de negre. La seva veu era greu, torrada i amb tocs de vellut morat. La Lali va copsar la magnitud de tot plegat quan ella havia parlat amb aquell torrent captivador. La imaginà de jove i l’envejà a l’instant: l’Eugènia encarnava totes les dones que la Lali hauria volgut ser quan el seu pare li va prohibir estudiar medicina i la col·locà a treballar de comptable a la gestoria. Segur que parlava francès, que havia viatjat per països tacats d’ocre i verd, que fumava i es manifestava, i que tenia una pell que amagava secrets que feien tremolar els homes. Ara devia ser una dona sola, igualment culta i amb una maduresa de pensament que la feia gaudir del seu pas per la vida.

Potser tenien la mateixa edat, però les formes esveltes de l’Eugènia convidaven a vestits negres cenyits, i aquell rostre, que era tot equilibri, només manifestava el pas del temps per les arrugues bellament gravades al voltant dels ulls plens d’aigua marina i a la comissura d’uns llavis guar­dians d’històries insondables. No s’assemblava a ningú que la Lali conegués.

El timbre els alertà del començament de la segona part.

—Bé, Ramon, que acabeu de passar una bona nit. Ja et trucaré per allò dels informes. Dóna records pel despatx.

Educadament l’Eugènia s’acomiadà de la Lali i aques­ta observà com s’allunyava mentre el Ramon, en un intent frustrat d’aparentar tranquil·litat, deia que el món era un mocador.

Ja no es digueren res més fins a la sortida, quan ella li va donar les monedes a l’aparcament.

—Trobes que encara sóc bonica, Ramon?

Havia començat l’atac. Dues monedes van caure a terra i van dringar fent una petita dansa davant la mirada atenta del matrimoni.

—Au, va, Lali, a què treu cap, això, ara? —Atrapat dins el parany, el Ramon s’ajupí per recollir-les.

—Molt abans de tenyir-me per primera vegada, sempre pensava que de gran em deixaria els cabells com l’Eugènia. —El Ramon la va mirar des de terra. Li agafà un turmell amb l’estima de tots aquells anys guardada dins la mà—. Però aleshores, quan vaig tenir els cabells grisos, no va ser el que m’esperava; de fet, tampoc no m’esperava aquestes bosses sota els ulls, ni els pits caiguts, ni omplir l’armari de talles quaranta-sis.

—Aquest pentinat que duus a mi m’agrada, Lali.

—Aquest pentinat que duc és el de totes les dones casades amb homes que les retiren després del viatge de noces, i que pleguen tard del despatx, mentre elles esperen amb les cases engalanades de tant de temps que tenen per perdre un cop han acabat la classe de pintura o han compartit receptes de pastís de festuc amb la veïna del costat.

—Lali…

—Em dic Eulàlia, Ramon! Te’n recordes?

Va pujar al cotxe amb el cor roent i tremolós, però quan van tancar cadascun la seva porta amb aquell cloc her­mètic, la Lali va agrair l’olor que feia allà dins. Era l’olor del Ramon, de la pell cara dels seients, la seguretat, la pulcritud del seu home, les amistats, els negocis fructuosos, la perícia de la noia que durant anys els planxava la roba i mantenia tota la casa en ordre, era l’olor de la llar, dels fills, els néts i de l’Eulàlia, que el temps, subtilment, havia convertit en Lali.

—Mira, ja no neva —observà dolçament quan sor­tiren de la foscor del pàrquing.

Marta Orriols