Llum de l'alba

A Belle li va venir un capritx després d'haver estat prenyada. Després de parir els seus set saludables cadells, la gossa va embogir per les sargantanes. Es passava tot el dia caçant i menjant camaleons - qui sap quants -, fins al punt que arribàrem a pensar que se li contagiaria la seua coloració defensiva i que es posaria blanca al contacte amb l’arena i que eixiria del mar amb les potes blaves.

Les sargantanes la treien de polleguera, a la Belle, li feien lladrar a les estrelles, fins que algun dels hostes li llançava un crit: "¡Belle, pren-te la resta de la nit lliure!".

Érem quatre hostes a l'illa. Els altres dos eren una parella de casats, de setanta anys, que van perdre les aliances un dia en què, submergits amb ulleres de bussejador, contemplaven peixets tropicals i una rajada clavellada; fins i tot van identificar correctament una barracuda.

Per la seua banda, els Weller - Bing i Ruth - van tindre una mena de capritx molt especial. Van descobrir que els agradava el peix volador fregit. Quan els Weller van anunciar el que havien decidit sopar, ens va fer la impressió que estaven burlant-se dels japonesos.

Als peus dels Weller, durant aquells sopars de peix volador fregit, Belle alletava els seus cadells i un gat siamés bramava com un corder.

“Esta va per tu, Bingo”, deia Ruth, alçant la copa.

Nosaltres els observàvem des de la nostra taula, sobre la qual reposava una petxina plena d'hibisc roig. Va ser Ruth la que ens va informar que eixa flor dura tan sols un dia.

Un dia em vaig quedar a la platja observant la punta taronja dels tubs de respiració mentre recorrien un escull distant. Vaig seguir amb la mirada el tub que m'importava a mi, el vaig seguir fins una bassa fondejada, i vaig vore que la dona que estava a la bassa lliscava per la borda per reunir-se amb ell. Després vaig vore que ell s'acostava a mi des d'un refugi de fulles de palma i vaig saber que m'havia equivocat.

Aquella nit, després del sopar, asseguts dins d'un cercle de closques de coco fumejants, em vaig fixar en la cara de Ruth mentre Bing rememorava viatges anteriors a aquella illa, uns viatges que s'havia fet amb la seua primera… m'agradaria dir “vida”. Em va semblar que a Ruth no li importava que Bing diguera “nosaltres”, quan en realitat es referia a “ells”.

Se suposava que els Weller, amb el missatge d'afirmació, encendrien els cors dels desconeguts. Però només volia fugir-ne. Abans havien estat vidu i vídua.

Com és natural, els Weller es van oferir a fer-nos una fotografia. Va ser un gest molt amable per la seua part. L'esperava. Els vàrem entregar la nostra càmera i, mentre Bing es familiaritzava amb ella, nosaltres vàrem arrancar a córrer cap a l'aigua. Emergírem abraçats i ens giràrem cap als Weller.

A la fotografia, sembla que necessite ajuda per mantenir-me dreta. No estic mirant els Weller. Mire cap avall, a un lloc on les aliances perdudes són invisibles, del color ja de l’arena o del mar o de la carn.