La collita
L'any en què vaig començar a dir ex professo en comptes de a propòsit, un home que a penes coneixia va estar a punt de matar-me accidentalment.
L'home no va patir cap ferida quan l'altre cotxe va xocar contra nosaltres. L'home, que havia conegut feia una setmana, m’agafava sobre l'asfalt d'una manera que feia entendre que era millor que jo no em vera les cames. Recorde que sabia que no havia de mirar-les, i també sabia que les hauria mirat si haguera pogut.
La seua roba estava tacada amb la meua sang.
— Tu et posaràs bé, però este jersei està per tirar-lo al fem — em va dir.
La por del dolor em va fer cridar. Però no sentia cap dolor. A l'hospital, després que em posaren unes injeccions, vaig saber que hi havia dolor a l'habitació… només que no sabia de qui era eixe dolor.
Una de les cames va necessitar quatre-cents punts de sutura. Quan ho explicava a la gent, es convertien en cinc-cents, perquè mai res no és tan roín com podria ser-ho.
Els cinc dies que van tardar a saber si em podrien salvar la cama o no els allargava a deu.
L'advocat va ser l'únic que va usar eixa paraula. Però arribaré a eixe tema en un parell de paràgrafs.
Parlàvem del físic, de com n'és d'important. Crucial, és el que jo havia dit.
Crec que l’aspecte físic és crucial.
Però aquell home era advocat. S'asseia en una cadira de plàstic que acostava al meu llit. El que ell entenia per físic era el que valdrien davant d'un tribunal de justícia els danys ocasionats en el meu físic.
Juraria que a l'advocat li agradava dir tribunal de justícia. Em va explicar que s'havia hagut d'examinar tres vegades de l'última assignatura de la carrera. Em va dir que els seus amics li van regalar unes targetes esplèndidament impreses, amb les lletres amb relleu, però que on havia de posar Advocat posava Per-fi-Advocat.
Havia identificat un munt de pèrdues de possibles ingressos, com, per exemple, que jo ja no podria aspirar a convertir-me en hostessa de vol. El fet que a mi no se m'haguera acudit mai convertir-me en tal cosa era, segons ell, una cosa legalment irrellevant.
— Hi ha un altre assumpte — em va dir —. Hem de parlar de la qüestió de la nubilitat.
El normal era que jo haguera eixit amb un nubiliquè?, però havia entés el que significava a la primera.
Jo tenia divuit anys, així que li vaig dir:
— En principi, ¿no podem parlar de parellabilitat?
L'home que coneixia d'una setmana ja no estava. L'accident el va fer tornar amb la dona.
— ¿Creus que el físic és important? — vaig preguntar a l'home abans que se n’anara.
— Al principi no — em contestà.
Al meu veïnat hi ha un individu que era professor de química fins que una explosió li va destrossar la cara i li la va deixar descarnada. El que en queda sempre va molt ben vestit de fosc i amb sabates brillants. Quan va a la ciutat universitària porta un maletí. “Quin consol”, deia la família i la gent. Fins que la seua dona va agafar els xiquets i se n’anà.
Al solàrium, una dona me’n va ensenyar una fotografia: “Este era l’aspecte que tenia el meu fill abans.”
Jo passava les vesprades a la zona de diàlisi. A ningú no li importava que estiguera allí, sempre que hi haguera una butaca lliure. Hi havia un televisor de pantalla panoràmica que era millor que el de la sala de rehabilitació. La nit dels dimecres véiem un programa on unes dones vestides amb roba cara apareixien en decorats luxosos i juraven destruir-se entre si.
Al meu costat s'asseia un home que només pronunciava números de telèfon. Si li preguntaves com se sentia, contestava: “924-3130”. O bé: “757-1366”. Ens podíem imaginar el que estos números podien indicar, però la veritat és que ningú no ho sabia.
De vegades, al meu altre costat s'asseia un xiquet de dotze anys. Tenia unes pestanyes espesses i fosques a causa de la medicació que prenia per a la pressió arterial. Era el següent a la llista de trasplantaments, tan bon punt colliren un ronyó —perquè era eixe el verb que utilitzaven ells: “collir”.
La mare del xiquet resava pels conductors borratxos.
Jo resava perquè els homes que no foren massa exquisits.
“¿No som tots —pensava jo— la collita d'algú?”
Transcorreguda una hora, una infermera de planta espentava la meua cadira de rodes i em tornava a l'habitació.
— Per què veieu esta merda? —em preguntava—. Per què no em pregunteu com m'ha anat el dia?
Abans de ficar-me al llit, feia quinze minuts d'exercicis amb una pilota de goma. Un dels medicaments estava engarrotant-me els dits. El metge deia que l'hauria de prendre fins que no em poguera botonar la brusa: una figura retòrica per a algú que només portava una camisa de dormir.
— Obres de caritat — deia l'advocat.
Es va desbotonar la camisa i em va mostrar el lloc on un acupuntor li havia fet un massatge al pit amb un ungüent almivarat, li havia clavat quatre agulles i li havia dit que la vertadera cura eren les obres de caritat.
— La cura de què? — li vaig preguntar.
— Això és irrellevant — em contestà.
Tan bon punt vaig saber que em posaria bé, vaig estar segura que m'havia mort i no ho sabia. Em passava els dies com un cap cercenat que aconsegueix acabar una frase. Anhelava el moment d’alliberar-me de la meua vida aparent.
L'accident tingué lloc al capvespre, així que era en aquell tram del dia quan m'aflorava amb més força aquesta sensació. L'home que havia conegut la setmana anterior em duia a sopar quan va passar tot. Ens dirigíem a un restaurant de la platja, en una badia des de la qual es veien les llums de la ciutat. Un lloc des del qual es veia tota la ciutat sense haver de sentir-ne l'enrenou.
Molt de temps després, vaig anar a aquella platja sola. Jo conduïa el cotxe. Era el primer dia bo de platja. Portava posats uns pantalons curts.
A la riba em vaig desenrotllar la bena elàstica i vaig anar ficant-me a l'aigua sense vacil·lar. Un xic, amb vestit de submarinista, es va quedar mirant-me la cama. Em va preguntar si m'ho havia fet un tauró. S’albiraven taurons blancs al llarg d'aquella franja de costa.
Li vaig contestar que sí, que m'ho havia fet un tauró.
— I et tornaràs a ficar a l'aigua?
— Em tornaré a ficar a l'aigua — li vaig contestar.
Quan explique la veritat omet molts detalls. Em passa el mateix quan escric una història. Començaré a explicar el que vaig ometre de La collita, i potser comences a preguntar-te per què vaig haver d'ometre-ho.
No hi va haver cap altre cotxe. Només hi va haver un cotxe: el cotxe que em va envestir quan jo anava de paquet en la motocicleta d'aquell home. Però cal tindre present que resulta molt incòmode pronunciar totes eixes síl·labes: motocicleta.
El conductor del cotxe era periodista. Treballava per a un diari local. Era jove, s’acabava de llicenciar, i anava a una reunió de treball per cobrir la informació relativa a una amenaça de vaga. Si haguera dit que aleshores jo era estudiant de periodisme, potser no ho hauries admés a La collita.
Durant els anys que van seguir, cada vegada que obria el diari buscava la firma d'aquell periodista. Va ser ell qui va traure a la llum els secrets del Temple del Poble, cosa que provocà la fugida de Jim Jones a la Guaiana. Després va cobrir la notícia del suïcidi massiu que va tindre lloc a Jonestown. A la sala de juntes del San Francisco Chronicle, a mesura que el nombre de víctimes s'anava elevant fins a arribar a nou-centes, les xifres eren anunciades com si allò fora una marató benèfica de donacions. Entre els centenars de víctimes, un rètol clavat a la paret deia: A VORE SI N’APRENS, JUAN CORONA*.
A la sala d'urgències, el que li va passar a una de les cames no va requerir quatre-cents punts de sutura, sinó poc més de tres-cents. Vaig exagerar el número abans fins i tot de començar a exagerar-lo, perquè és veritat que mai res no és tan roín com podria ser-ho.
El meu representant legal no era cap per-fi-advocat. Era soci d’un dels bufets d’advocats més antics de la ciutat. Mai no es va desbotonar la camisa per ensenyar-me les marques d'acupuntura, ja que ell no hauria fet mai una cosa així.
“Nubilitat” era el títol original de “La collita”.
El mal ocasionat a la meua cama va ser considerat cosmètic, encara que encara hui, quinze anys després, seguisc sense poder agenollar-me. La nit abans del judici vàrem arribar a un acord pel qual jo rebria una indemnització de quasi cent mil dòlars. La companyia asseguradora del periodista va pujar dotze dòlars amb quaranta-tres centaus mensuals.
Hi va haver qui va insinuar que m'havia fregat la cama amb gel, per exagerar les cicatrius, abans d'alçar-me la falda davant del tribunal, tres anys després de l'accident. Però no hi havia gel al jutjat, de manera que no vaig tenir ocasió de sotmetre'm a aquella prova moral.
L’home d’una setmana, l’amo de la motocicleta, no estava casat. Però, en creure tu que tenia dona, ¿no era probable que em passara alguna cosa? ¿No m'ho mereixia?
Després de l’accident, aquell home es va casar. La xica amb qui es va casar era model. (“Creus que el físic és important?”, li vaig preguntar a aquell home abans que se n’anara. “Al principi no”, em va respondre).
A més de ser una bellesa, la xica valia el seu pes en or. ¿Hauries admés a La collita que la model fora també de família rica?
És veritat que ens dirigíem a sopar quan va passar l'accident. Però aquell lloc on podies vore-ho tot sense haver de sentir res no era una platja a la badia, era el cim de la muntanya Tamalpais. El sopar el portàvem nosaltres i pujàvem per la serpentejant carretera de muntanya. Esta versió conté una ironia perfecta, així que no us importarà si dic que, durant els mesos següents, des del meu llit de l'hospital, vaig tindre una visió espectacularment funesta d'aquella muntanya.
Hauria afegit una altra part a la història si algú hi haguera donat crèdit. Però, qui se l'hauria creguda? Jo hi era present i no m'ho creia.
La tercera vegada que vaig entrar al quiròfan, hi va haver un intent de fuga al Centre d'Adaptació de Màxima Seguretat, contigu al pavelló dels condemnats a mort, a la presó de San Quintín. George Jackson, anomenat El Germà Soledat, un jove negre de vint-i-nou anys, va traure una pistola del calibre 38 que li havien passat d’amagat, va cridar: “Prou!”, i va obrir foc. Jackson va caure abatut al tiroteig, com també tres guàrdies i dos presidiaris que exercien de cambrers portant-los el menjar als altres reclusos.
Tres guàrdies més van ser apunyalats al coll. La presó és a cinc minuts amb cotxe de l'Hospital Marin General, de manera que hi van traslladar tots els guàrdies ferits. El trasllat dels ferits el van realitzar tres cossos diferents de policia, incloent la policia de trànsit i els ajudants del xèrif del Comtat de Marin, fortament armats.
Policies amb rifles van ser apostats a la teulada de l'hospital. També n'hi havia als passadissos, des d'on indicaven mitjançant gestos als pacients i les visites que tornaren a la seues habitacions.
Quan em van traure del postoperatori, a última hora del dia, embenada des de la cintura fins als turmells, tres policies i un xèrif armat em van escorcollar.
A les notícies d'aquella nit mostraren algunes imatges del motí. Va eixir el meu cirurgià parlant amb els periodistes, indicant-los, amb un dit a la gola, com havia salvat la vida a un dels guàrdies cosint-li una bretxa que anava d'orella a orella.
Ho vaig vore a la televisió i, com que es tractava del meu metge, els pacients de l'hospital som narcissistes i jo estava narcotitzada, vaig pensar que el cirurgià parlava de mi. Vaig pensar que deia: “Bé, ha mort. Li ho estic comunicant en el seu propi llit”.
La psiquiatra que em va atendre a petició del cirurgià em va assegurar que eixa sensació era normal. Em va dir que les víctimes d'un trauma no assimilat creuen sovint que estan mortes i que no ho saben.
Els grans taurons blancs que freqüenten les aigües properes a ma casa ataquen d'una a set persones a l'any. La presa principal són els bussos que busquen orelles de mar. Tenint en compte que el quilo d'orella de mar costa setanta dòlars, i que el preu continua pujant, el Departament de Caça i Pesca no creu que els atacs de taurons hagen de minvar.
Amy Hempel
*Nota de traducció: Juan Corona, assassí en sèrie dels anys 70'.