Taula per a dos

En 1947 ma mare, que es diu Deborah, tenia vint-i-un anys i estudiava literatura anglesa a la Universitat de Nova York. Era una xica preciosa, vehement encara que introvertida, i sentia una gran passió pels llibres i les idees. Llegia de manera voraç i volia ser escriptora algun dia.

Mon pare, que es diu Joseph, era aleshores un pintor que tot just començava i que vivia de fer classes d'art en un institut del West Side. Els dissabtes pintava durant tot el dia a sa casa de Central Park i després se solia permetre un xicotet luxe. La nit de dissabte en qüestió va decidir anar a un restaurant del barri anomenat The Milky Way.

The Milky Way va resultar ser el restaurant preferit també de ma mare, i aquell dissabte, després d'estudiar tot el matí i part de la vesprada, se'n va anar a sopar portant un vell exemplar de Grans Esperances de Dickens. El restaurant estava ple de gom a gom i ma mare va ocupar l'última taula que quedava. Es va preparar per a tota una vetllada de goulash, vi negre i Dickens, i ràpidament va perdre contacte amb la realitat que l'envoltava.

Mitja hora després el restaurant estava tan ple que només es podia menjar dret a la barra. L'esgotada cambrera es va acostar a ma mare i li va preguntar si podia compartir taula amb una altra persona. Ma mare va donar el seu consentiment quasi sense apartar els ulls del llibre.

"Una vida tràgica la del pobre Pip", va dir mon pare en vore la desgastada coberta de Grans Esperances. Ma mare va alçar la mirada i en aquell moment, segons ella, va vore una cosa estranyament familiar en els ulls d'aquell home. Molts anys després, quan jo li suplicava que m'explicara aquella història una vegada més, sospirava i deia: "Em vaig vore a mi mateixa en els seus ulls".

Mon pare, totalment captivat per la persona que tenia davant, jura fins al dia de hui que va sentir una veu interior: "Esta dona és el teu destí", i immediatament també va sentir un formigueig que li recorria el cos del cap als peus. Siga el que fora el que els meus pares van vore i sentir aquella nit, tots dos es van adonar que havia passat una cosa quasi miraculosa.

Parlaren durant hores, com dos vells amics que es troben després de molt de temps. Més tard quan es van acomiadar, ma mare va escriure el seu número de telèfon a l'interior de la coberta de Grans Esperances i li va regalar el llibre a mon pare. Ell li va dir adéu, besant-la dolçament al front, després es van allunyar, en direccions oposades, i es van perdre en la nit.

Ni l'una ni l'altre no van poder dormir, fins i tot després de tancar els ulls, ma mare només veia una cosa: la cara de mon pare. I ell, que no podia deixar de pensar-hi, es va quedar tota la nit alçat, pintant el rostre de ma mare.

L'endemà, que era diumenge, ell va anar a Brooklyn a visitar els seus pares. Es va emportar el llibre per llegir-lo al metro, però estava tan exhaust després de passar la nit en blanc que, després de llegir-ne alguns paràgrafs, li va entrar son. Així que va ficar el llibre en una de les butxaques del seu abric –que havia deixat al seient del costat– i va tancar els ulls. No es va despertar fins que el tren es va aturar a Brighton Beach, a l'extrem oposat de Brooklyn.

Aleshores el tren estava desert i, quan va obrir els ulls i va anar a agafar les seues coses, l'abric havia desaparegut. Algú li l'havia robat, i com que el llibre estava en una de les butxaques, també s'havia quedat sense ell, cosa que significava que també s'havia quedat sense el número de telèfon de ma mare. Desesperat, va començar a buscar per tot el tren, mirant davall dels seients, no només del vagó sinó dels vagons anterior i posterior al seu. Joseph s'havia sentit tan feliç d'haver conegut Deborah que no s'havia preocupat de saber quin era el cognom. L'única referència que en tenia era el número de telèfon.

Ma mare mai no va rebre la cridada que esperava. Mon pare la va buscar en diverses ocasions al Departament d'Anglès de la Universitat de Nova York, però mai no la va trobar. El destí els havia traït a tots dos. El que aquella primera nit al restaurant havia semblat inevitable va passar a ser una cosa clarament impossible.

Aquell estiu tots dos se'n van anar a Europa. Ma mare va anar a Anglaterra a fer un curs de literatura a Oxford i mon pare se'n va anar a pintar a París. A finals de juliol, ma mare tenia un descans de tres dies als seus estudis i va volar a París, decidida a absorbir tota la cultura que poguera durant aquelles setanta-dos hores. Al viatge es va emportar un nou exemplar de Grans Esperances. Després de la trista història amb mon pare, no havia tingut la força de tornar a llegir-lo, però una vegada a París i asseguda en un restaurant abarrotat, després d'un llarg dia de visites turístiques, el va obrir per la primera pàgina i va començar una altra vegada a pensar en ell.

En acabar de llegir unes poques frases, el mâitre va interrompre la lectura per preguntar-li, primer en francés i després en un anglés macarrònic, si li importaria compartir la seua taula. Ma mare va donar el seu consentiment i va tornar a la lectura. De seguida, però, va sentir una veu coneguda:

"Una vida tràgica la del pobre Pip", ella va alçar la mirada i allí estava ell, una altra vegada.

Lori Peikoff