Cultura popular

Això de la «cultura popular» és, en teoria i en pràctica, un embolic molt gros. Sempre he trobat que és una fórmula confusionària. Alguna vegada –mea culpa!-, induït per la lectura de Gramsci, també jo he parlat d’una possible «cultura nacional-popular», però em sembla que divagava. Només hi ha una «cultura». Fins i tot la «contracultura» no és sinó una «cultura» més sofisticada que la de les universitats i les acadèmies. ¿La «subcultura» dels tebeos, telefilms, dels digests? És això: una «cultura» més o menys degradada. I la resta, la «cultura popular» del folklore –siga l’heretat, siga el de les discoteques— ja pertany a un altre territori de consideracions: el de l’antropologia cultural, o d’alguna altra «ciència» similar, en les quals «cultura» significa «comportament col·lectiu». El drama, evident, és que «cultura-cultura» només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era –i és—cara. No solament són cars els seus productes—un llibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per visitar museus—: ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu. Tal com funciona el món en què vivim, si la «cultura» ha de ser «popular», només té un camí: el de ser barata, i el de preparar-ne o estimular-ne la demanda. Amb els sistemes d’ensenyament vigents –i no sols el carpetovetònic—, les criatures abandonen les estudis, elementals o superiors, amb una escassíssima curiositat intel·lectual, i de vegades amb un odi formal a la «cultura». I després, els preus.

Joan Fuster