Por

Quan em desperto és quan tinc més por. He de veure que el meu món segueix en l’ordre en què jo el recordo i llavors la por es va fent petita i a l’hora de dinar gairebé no la noto. No desapareix, però només quan recordo que és allà fa aquell mal i aquella tristesa. Quan obro els ulls, sovint, ni els colors ni els records no són prou nítids. M’he de mirar la finestra amb les branques que es belluguen una mica pel vent, sentir l’enrenou al passadís, olorar el llençol tan net i tan rugós. Després la veu de la Magda, la veïna, l’olor de la llet i de les medecines. Necessito uns minuts perquè l’escenari es posi a lloc. I avança el matí i no hi ha res de nou. No he oblidat ni els noms, ni les converses. Somric i parlo, com si res. És llavors que sento que he guanyat una mica la por. Que respiro tranquil·la i que l’aire del pati i aquest sol de març són encara una treva i semblen de felicitat. 

Al migdia ve la meva filla i parlem, com sempre. Encara que ara les converses han agafat un to transcendental que no havien tingut mai. Totes dues ens n’adonem i tinc la sensació que fingim una escena de teatre. Parlem dels estius al mar quan ella era molt petita, del futur dels seus fills, de sentiments que no m’havia explicat mai. Els donem el pes de les últimes converses en què seguiré sent jo del tot. M’abraça i somriu massa. I em mira i sé què pensa, que em vol retenir, ara, que encara soc com sempre. 

La por ve quan penso què oblidaré primer. Si els records que em marxaran abans seran aquells que són només meus. Els més secrets. Com de poc vaig voler el seu pare i com vaig arribar a estimar altres cossos. Com vaig sentir, llavors, que la joventut em fugia menys. Com d’infeliç em va fer saber que seria mare i com hauria volgut poder decidir que aquella no era la vida que volia. Ni aquella feina, ni aquell pis fosc. Em fa por imaginar-me com desapareixeré. Si anirà de pressa, si tindré alguns moments de lucidesa i me n’adonaré tant que serà com si m’arrenquessin trossets de vida com trossets de pell. Em fa por imaginar-me amb la memòria buida. Amb el sol de primavera que potser em farà somriure, instintivament, i farà que sembli que soc feliç. 

A la nit és quan és més dolorosa, aquesta por. Em fa imaginar-me i em fa sentir malsons que es repeteixen: arrencada de records i vida, tota buida per dins com una closca seca que ja no guarda res. És una por que em paralitza i em fa voler morir. Abans que em desperti i pateixi per si el món es posa a lloc tal com jo el recordo. Abans que em desperti i hagi oblidat per sempre aquesta por.

Clara Queraltó